Sant Jordi a terres llunyanes: una aventura a les colònies
Hi havia una vegada un cavaller valent, anomenat Jordi, que havia salvat regnes, derrotat dracs i ajudat a milers de persones. Però aquell matí, mentre cavalcava per un camí desconegut del bosc, va veure una llum misteriosa entre els arbres. Curiós, va travessar una clariana... i tot es va tornar boirós. Quan la boira es va dissipar, ja no era al seu món.
—On soc? —va murmurar.
Davant seu hi havia un cartell: "Benvinguts a les colònies de Vallclara".
Un grup d’infants amb samarretes de colors jugava a un joc de pistes. Un d’ells el va veure i va cridar:
—Un monitor nou! I va disfressat de cavaller!
—No porto cap disfressa —va dir, confós—. Soc el cavaller Sant Jordi.
Els nens van riure i el van portar fins a la cuina, on li van oferir un got de xocolata calenta i li van explicar què eren les colònies: un lloc per fer amics, viure aventures i passar-s’ho molt bé.
A Vallclara va aprendre a jugar a jocs d’aigua, a fer samarretes tenyides i fins i tot a cantar cançons abans d’anar a dormir. Però al cinquè dia, va tornar a aparèixer la boira… i el va transportar a un nou lloc: Poblet.
Allà el va rebre un grup que feia rutes pel bosc i jocs de confiança. La directora del campament li va dir:
—Aquí treballem el respecte, la convivència i la natura. Ens ajudes?
En Jordi es va unir al grup. Va ensenyar als infants a orientar-se amb les estrelles, va ajudar a muntar tendes, i fins i tot va fer una vetllada on va explicar contes de dracs bons i cavallers justos. Una nit, un nen que era molt tímid es va acostar a ell:
—Jordi... gràcies per fer-me sentir important.
El cor del cavaller es va omplir d’orgull. Però poc després, la boira va tornar. Aquesta vegada el va dur a un lloc molt diferent: Tamarit, al costat del mar.
—Aquí els herois no porten espases, sinó crema solar —va dir-li una monitora entre rialles.
A Tamarit va aprendre a fer kayak i a construir castells de sorra. Una tarda, mentre ajudava a un nen que tenia por de banyar-se, li va dir:
—Ser valent no és no tenir por. És atrevir-se a fer-ho tot i tenir-ne.
I aquell nen, gràcies a en Jordi, es va banyar per primera vegada a mar obert. Els dies van passar i Sant Jordi començava a entendre una cosa: no calia lluitar contra monstres per ser un cavaller. També ho era qui ajudava, escoltava, animava i acompanyava.
Però la boira encara no havia dit la seva última paraula.
L’última parada del viatge del cavaller va ser a Prades, un campament envoltat de pins, muntanyes i estels. Allà, l’ambient era diferent: més tranquil, més connectat amb la natura. Els infants no només hi anaven per jugar, sinó també per descobrir-se a si mateixos. El primer dia, els monitors li van explicar que aquell era un campament molt especial, ple de projectes col·laboratius: construir cabanes, observar constel·lacions i fer silenci al bosc per escoltar el batec de la natura.
Sant Jordi, acostumat a l’acció, es va sentir perdut al principi. No hi havia espases, ni batalles, ni reptes per guanyar. Però ben aviat va començar a veure la màgia amagada entre les branques. Un dia, una nena li va ensenyar com fer un atrapa-somnis amb fils i branquetes.
—Això és per protegir els somnis bonics —li va dir.
Una altra tarda, durant una caminada silenciosa pel bosc, un nen va començar a plorar en silenci. El cavaller s’hi va apropar i li va preguntar si volia parlar. El nen li va dir que trobava a faltar algú molt estimat. Sant Jordi no va respondre amb paraules. Només li va donar la mà i es van asseure junts sota un avet. I aquell silenci compartit va ser el gest més valent que va fer en tot el viatge.
La darrera nit de colònies, van fer un ritual al voltant del foc. Cada infant havia de llançar una pinya dins la flama i explicar una cosa que havia après durant les colònies. Quan li va tocar a Sant Jordi, va dir:
— Jo pensava que ser un cavaller era salvar princeses i lluitar contra dracs. Però aquests dies he après que a vegades ser valent és simplement escoltar, sentir, abraçar o estar present.
Els infants van fer silenci, i després van aplaudir molt fort. No perquè hagués guanyat cap batalla, sinó perquè havia après a ser-hi de veritat. La boira va aparèixer una última vegada. Però Jordi ja no tenia pressa per marxar.
— Ara entenc que hi ha moltes formes de ser heroi —va somriure.
I, des d’aleshores, cada estiu, apareix en algun racó de Vallclara, Poblet, Tamarit o Prades. No amb una espasa, sinó amb una motxilla, un frontal, i un cor obert.
Perquè...
Les colònies no es conquereixen. Es viuen!
Si vols viure un estiu màgic, ple d'aventures i aprenentatges. Vine i descobreix les nostres colònies d'estiu a English Summer!